https://s2.shinystat.com/cgi-bin/shinystatv.cgi?L=4&USER=olahjl2&NH=1&NRD=1-67

dijous, 22 d’abril del 2021

EDIFICI MARIA MICAELA


 Pintura acrílica sobre llenç, 55 x 46 cm


Als anys seixanta, jo estudiava batxillerat en un patronat escolar

a València, era el equivalent a una escola concertada d'avui en

dia, pagavem una quota modesta i els professors eren cures i mestres

d'oposició. Típica escola franquista: hissada de bandera pel matí

amb cant del "cara al sol", classes de religió pels curas dels "Sa-

grados Corazones", separació per sexe, no mes nens, missa diaria,

llet i formatge americà del pla Marshall, càstigs violents amb més

o menys sadisme, depenia dels professors, pederastia dels cures,

uns més que daltres ... Totes les meus records que guardo d'aquesta

escola són dolents. Suposo que no totes les escoles serian iguals,

és possible que si te tocava un bon professor, s'alleujava una mica

la situació, però jo no vaig tindre aquesta sort.

L'única manera d'escapar era la imaginació. Començava a anar al 

cine i recordo les pel·lícules de Doris Day i Rock Hudson en

tecnicolor on els cotxes eres descapotables, els telèfons vermells

i els apartaments amb moble-bar ... gran contrast amb el blanc i

negre, la grisor casposa i bruta del meu franquisme de cada dia.


Al costat de la meva escola hi havia un edifici que estimulava la

meva imaginació. Tenia un jardí interior per gaudi dels veïns amb

piscina; l'edifici tenia colors alegres, formes modernes i atrevides

... era com les pel·lícules de Doris Day: atractiu, un paradís. Savia

que estava fora del meu abast ... però somiava, somiava, somiava.


És la tercera vegada que faig un quadre d'aquest edifici. El primer

va ser aquest

Els anys de l'adolescència són importants en la formació

d'una persona ... o en la deformació:   Totes les misses,

les penitències i els abusos pederastas, han donat com a

fruit un anticlericalisme radical. Totes les "Formación del

Espíritu Nacional" han construït un odi a l'ensenya nacional.

Tota "la letra con sangre entra" han col·laborat al meu amor

per la acràcia i la rebel·lió.

Edifici Santa Maria Micaela de la ciutat de València

https://ca.wikipedia.org/wiki/Edifici_Santa_Maria_Micaela

Arquitecte Santiago Artal Ríos

16 comentaris:

sa lluna ha dit...

Pel que veig, tots els que vam anar a col·legis de frares o de monges tenim, gairebé, els mateixos records. I tant que entrava la lletra, si no ho feia per mèrits propis, sempre hi havia qui et recordava que a força de pals, entraria millor...

M'encanten les teves pintures.👏
Aferradetes.

Alfred ha dit...

Ja veig que som de una mateixe generació.
La grisa.

Salutacions.

Manuel Adlert Arcos ha dit...

Sa Lluna: Gràcies per la teva visita i les teves aferradetes ... ets un amor
Alfred: Si, tens raó, jo ja tinc mes de setanta i t'adones que cal viure amb intensitat i gaudir cada minut.

TORO SALVAJE ha dit...

Després de tants cures pederastes destrossant les vides de milers i milers de nens no entenc com encara no han dissolt a l'església catòlica.
A molts altres per molt menys els engarjolen.
Per un tuit, per una cançó, per una obra de teatre o per quelcom similar.
I després haurien de dissoldre a la màfia judicial.
I encara no hauríem fet tota la neteja.

Manuel Adlert Arcos ha dit...

Si Toro Salvaje, l'església católica és una organització misògina contraria als drets humans, però amb la protecció de la casta política, del exèrcit, de la banca i la judicatura fent servir l'Opus Dei, societat secreta i quasi mafiosa

Bertha ha dit...

-Tienes muchísima razón:la niñez es esa época que una mala experiencia puede condicionar toda tu vida.

Y esa imagen fija de ese edificio es como un candil que uno intenta no apagarlo:te felicito me gusta tanto la nueva como, la anterior pintura.

Yo no vengo de esa escuela tan rígida , pero si que he recibido una educación un poco rígida :ya que cuando plantee dedicarme a Las Artes; se armó la marimorena.Que si la bohemia, que si te vas a morir de hambre, etc etc.

Soy de Barcelona y vivo en Canarias :fuí por una sustitucion en La Escuela de Arte, y aun sigo de esto ya van casi 20 años.Y, todos los profesores que habían , la mayoría ya fallecidos:procedian de Barcelona, Valencia y Cadiz .

Bueno , los idearios religiosos nunca han funcionado bien y ahora los fanatismo ideológicos no se diferencia mucho.

Un abrazo Manuel.

. Chiloé ha dit...

La finca de Santa María Micaela está tan sumamente bien proyectada y tus pinturas son tan buenas que casi me hacéis olvidar la sensación nefasta que me produjo el interior del Convento de Santa Clara (también en Pérez Galdós), vinculado en su día, según cuenta mi suegro, a los Sagrados Corazones. Me gustaba mucho su estilo modernista y en una ocasión entré al patio a hacerle fotos. Ni siquiera abrí la cámara.

Manuel Adlert Arcos ha dit...

Un abrazo Bertha. Te felicito por tu perseverancia en conseguir tus sueños. Yo siempre he luchado, muchas veces equivocado, metiendo la pata, pero de todas las caídas me he levantado y he curado las heridas para seguir luchando.

.Chioé : En ese Convento de Santa Clara estaba (y está) la iglesia de San Pedro Pascual donde íbamos a misa diaria. El edificio no es feo y el patio tampoco, es modernista de ladrillos y tenía un torno para comunicarse con las monjas de clausura. Gracias por tus palabras, no he podido acceder a tu blog.

Fackel ha dit...

"Los años de la adolescencia son importantes en la formación
de una persona ... o en la deformación", Así es. Yo creo que formación y deformación se dan en la adolescencia y a lo largo de la vida. Van de la mano. Es el poder de los complementarios, no solo de los opuestos. Seguimos teniendo aprendizajes por una parte y por otra nos quitamos roña constantemente. Los años deben enseñarnos. Saber elegir. No permitir que nos deformen los deformadores, que los sigue habiendo. Mi aprendizaje a la edad avanzada que me permito me dice que debo avanzar en actitudes, en valores emocionales, en bienes tipo tolerancia o fortaleza o prudencia o templanza (propiedades que no les pertenece solo a los clérigos, que se lo adjudican siempre todo) Y distinguir. Lo duro de esta vida es que siempre hay que elegir, no sé si es oportuno y útil a la larga, pero nos condicionan para que desde niños vayamos eligiendo. En fin, desvarío, el tema me llevaría lejos y cansaría.

Gracias por permitir expresarme.

Manuel Adlert Arcos ha dit...

Fackel: Está muy bien eso de desvariar un poco y reflexionar sobre la tolerancia o la templanza. Yo una cosa que aprendí e que no me gusta competir. Porque formo parte de los débiles. Recuerdo que en el colegio cuando había un partido de futbol, los dos que mejor jugaban iban eligiendo a los que formaban parte de su equipo ... a mi siempre me dejaban para el final. Parece contradictorio pero pese a mi espíritu de perdedor, estoy contento de cómo me ha tratado la vida y tengo una sensación de plenitud. Te estoy muy agradecido por que te expreses en mi blog ... te recibiré siempre con los brazos abiertos.

Joselu ha dit...

Crec que pots estar ben agraït a l'escola on vas estudiar, ho dic sense ironia, perquè ells et van fer rebel i contestari, àcrata et defineixes. Ara les escoles i instituts són espais on no es vol forçar l'alumne, on se li vol fer feliç sense que hi hagi esforç que l'alteri, on es afalaga el seu sentiment tou de la vida. Per ser anarquista cal haver patit i lluitat contra un ambient dur i contrari com el que ens comptes. Pensa que si haguessis viscut una escola com la progressista d'avui en dia, hauries sortit conformista i adaptat. Aquella escola et va fer com ets, i tu estimes el que ets.

Li Yan Mei ha dit...

Parece una fotografía. Li ha quedado fascinada.

Saludos cordiales.

Manuel Adlert Arcos ha dit...

Ës molt possible Joselu que tinguis raó, mai m'havia plantejat l'assumpte d'aquesta manera. El millor que te debatir és que veus punts de vista diferents. T'agraeixo molt el teu comentari.
Una abraçada

Manuel Adlert Arcos ha dit...

Gracias Li Yan Mei por tu comentario

Sandra Figueroa ha dit...

Impresionante. Un placer pasar a conocerte. Saludos.

lopillas ha dit...

Hola Manuel, me gustan muchísimo tus acrílicos del María Micaela y la historia que tiene detrás hace que las mire con cariño.
Me gusta tu blog, me quedo por aquí.
Besos