SUPOSO QUE ESTIC EN UN PERÍODE DE
TRANSICIÓ
intel·ligència operativa, gràcies a les mans. És aquesta
intel·ligència la que ens permet, quan ens tobem amb un
problema, crear una eina per resoldre'l. És una intel·ligència
que ens permet preveure què pasarà si fem tal cosa o tal
altra, que ens dóna consciència del temps. És la intel·ligència
que ens fa humans. Encara avui, la major part de les coses
que fem les fem amb les mans: conduir un cotxe, trucar per
telèfon, jugar amb l'ordenador ... Les mans segueixen sent el
principal mitjà d'expressió de la nostra intel·ligència."
Eduald Carbonell (arqueòleg)
Les mans ... no s'adonem de la importància de les mans.
Podem donar plaer o tortura, vida o mort, sentècia o
absolució ... Un quadre està fet per les mans ... és una
total manipulació.
Això és un esbós d'un projecte de quadre
per això. Quan em trobava angoixat per múltiples problemes
sentia amb mes força la necessitat de pintar, perquè era una
forma d'oblidar-me dels problemes vitals i centrar-me en els
problemes pictòrics. És una cosa semblant al que li passa als
poetes que necessiten de la melancolia i l'angoixa per trobar
la inspiració.
Si pinto poc, o recurro a dibuixos menors és perquè dedico
el meu temps a gaudir dels plaers quotidians.
Aquarel·la i retolador sobre paper. 20 x 15 cm
poble de les Apujarres de Granada en un recent viatge.
Ultimament estic pintant ben poc, els meus quadres acrílics
de reflexes, perquè el meu temps el dedico, sobre tot, a
gaudir de la vida, dels viatges, dels jardí, dels amics i dels
amors. Per altra banda és difícil vendre i exposar. Em considero
un jubilat i pinto el que m'agrada a mi.
En una altra època pintava per guanyar-me la vida, fins i tot
he reballat de negre en una empresa de pintura comercial.
M'encarregaven fer còpies de quadres. Si les còpies les feia
l'autor, cobrava una cantitat, me les encarregaven a mi
per menys de la meitat del preu. Era així, el prens o ho deixes.
Era un treball dur perquè l'exigència era alta en qualitat i en
rapidesa. Guanyava poc però aprenia diverses tècniques
pictòriques que despés vaig fer servir en la meva pintura mes
personal.
Als anys seixanta, jo estudiava batxillerat en un patronat escolar
a València, era el equivalent a una escola concertada d'avui en
dia, pagavem una quota modesta i els professors eren cures i mestres
d'oposició. Típica escola franquista: hissada de bandera pel matí
amb cant del "cara al sol", classes de religió pels curas dels "Sa-
grados Corazones", separació per sexe, no mes nens, missa diaria,
llet i formatge americà del pla Marshall, càstigs violents amb més
o menys sadisme, depenia dels professors, pederastia dels cures,
uns més que daltres ... Totes les meus records que guardo d'aquesta
escola són dolents. Suposo que no totes les escoles serian iguals,
és possible que si te tocava un bon professor, s'alleujava una mica
la situació, però jo no vaig tindre aquesta sort.
L'única manera d'escapar era la imaginació. Començava a anar al
cine i recordo les pel·lícules de Doris Day i Rock Hudson en
tecnicolor on els cotxes eres descapotables, els telèfons vermells
i els apartaments amb moble-bar ... gran contrast amb el blanc i
negre, la grisor casposa i bruta del meu franquisme de cada dia.
Al costat de la meva escola hi havia un edifici que estimulava la
meva imaginació. Tenia un jardí interior per gaudi dels veïns amb
piscina; l'edifici tenia colors alegres, formes modernes i atrevides
... era com les pel·lícules de Doris Day: atractiu, un paradís. Savia
que estava fora del meu abast ... però somiava, somiava, somiava.
És la tercera vegada que faig un quadre d'aquest edifici. El primer
va ser aquest
Els anys de l'adolescència són importants en la formaciód'una persona ... o en la deformació: Totes les misses,
les penitències i els abusos pederastas, han donat com a
fruit un anticlericalisme radical. Totes les "Formación del
Espíritu Nacional" han construït un odi a l'ensenya nacional.
Tota "la letra con sangre entra" han col·laborat al meu amor
per la acràcia i la rebel·lió.
Edifici Santa Maria Micaela de la ciutat de Valènciahttps://ca.wikipedia.org/wiki/Edifici_Santa_Maria_Micaela
Arquitecte Santiago Artal Ríos
igualment disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines
que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inqui-
sició"
Joan Fuster
Crec que qualsevol moviment polític que no estigui basat
en la no-violència com a eina de lluita, està condemnat al
fracàs, com ha passat amb l'ETA, IRA, etc.
El quadre és antic, té quasi vint anys, 92 x 73 cm
pintura acrílica sobre llenç, no recordo ni qui va
ser el comprador.
madrilenys, castellanoparlant la major part de la meva
vida (llarga), veí de Vilanova i la Geltrú des de fa uns
anys, per raons sentimentals. Militant maoista durant el
franquisme, votant del psoE molts anys (quasi em dona
vergonya reconèixer-ho). Des de que estic a Catalunya
voto independentisme ... i ara a les properes eleccions,
per primera vegada votaré a la dreta ... indepe, però dreta.
No sóc una persona de fortes conviccions ... el dubte el
tinc sempre present ... és possible que canvïi d'opinió,
no ho sé ..... 😕😕
obra acabada, te l'avantatge de gaudir el moment
... moltes vegades surt una merdeta ... no passa
res, estripes el paper i agafes un de nou. De tant
en tant, surt una cosa que val la pena conservar.
cosa semblant. Experimentar és necessari, cal surtir de la
zona de confort i córrer riscos. Aquesta reflexió me la faig
a mi mateix, perquè em sento culpable de no experimentar
mes, per mantenir-me fidel al que suposo que és el meu estil.
*****************************************************
Dibujar sin pretensiones, sin querer hacer una obra muy
acabada tiene la ventaja de disfrutar el momento .... muchas
veces sale una merdeta ... no pasa nada, se rompe el papel i
cogemos otro. De vez en cuando sale una cosa que vale la
pena conservar.
Supongo que a la hora de escribir o hacer música pasará una
cosa parecida. Experimentar es necesario, hay que salir de la
zona de confort y arriesgarse. Esta reflexión me la hago a mi
mismo porque me siento culpable por no experimentar, por
mantenerme fiel a lo que supongo que es, mi estilo. No sé.
un quadre de Norman Rockwell vaig fer una larga sèrie,
fins que vaig trobar un altre filó amb els reflexes. Jo
funciono d'aquesta manera, soc com un miner, quan
trobo un filó, aprofundeixo fins a esgotar-ho. Encara
crec que podria treure-li suc, de tant en tant en venen
ganes.